El 21 de març es commemora el Dia per l’Eliminació de la Discriminació Racial. Com sempre, l’existència d’aquestes efemèrides permet la revisió, la sensibilització i l’altaveu a col·lectius que, generalment, són invisibilitzats i allunyats de l’ull públic. Què apareix, però, quan revisem una societat i unes institucions com les catalanes?
Si comencem pel principi de tot, ens hem de preguntar per què es pren de referència el 21 de març, si la discriminació racial té múltiples episodis històrics i quotidians. La resposta és ben senzilla: es commemora la Matança de Sharpeville, fa 61 anys, en un dels exemples més significatius de la violència contra la població negra a la Sud-àfrica de l’Apartheid, quan aquesta es trobava manifestant-se en defensa dels seus drets civils i polítics.
L’establiment d’aquest sistema polític, en el que seria una de les pràctiques polítiques més clares, evidents i generalitzades de discriminació racial, on podem prendre consciència de la importància que tenen les institucions en la cultura que impregna una societat. Les històriques polítiques colonials d’Europa, especialment amb “l’exportació” d’esclaus i la consideració de superioritat pel simple color de pell, ha marcat (i marca encara avui dia) algunes de les bases culturals més sòlides de la nostra societat: el fet que encara avui dia sigui una lluita constant el fet de combatre estereotips i prejudicis contra comunitats senceres de migrants fa pensar, per desgràcia, que encara tenim davant nostre un llarg camí a recórrer.
Aturem-nos, doncs, un moment a casa nostra. Tot i que, com dèiem, el racisme i la xenofòbia venen de lluny, malgrat viure en una societat cada vegada més diversa quant a orígens, la pandèmia (i la puixança de l’extrema dreta) han servit d’excusa per atiar el racisme, especialment contra la comunitat xinesa (a qui injustament s’ha acusat de “causar” el virus i la seva propagació). Però també contra la resta de comunitats, emprant la por a la diferència cultural com a vehicle de transició i emprant prejudicis tan suats com la suposada falta d’higiene i la tendència a viure “tots apinyats”. Obviant, interessadament, que tot això potser respon més aviat a mancances pel que fa a les precàries condicions de vida més que no pas a unes diferències culturals insalvables.
Que el racisme institucional dona ales al racisme social és una afirmació que no té possibilitat de ser rebatuda. I no només això, i és que el fet de no tenir dret a vot, tot i fer molts anys que es viu a Catalunya (tenint la nacionalitat i tot), poder ser tancar a un CIE i ser tractat com un ‘criminal’ pel simple fet de no tenir uns papers que, en moltes ocasions, són pràcticament impossibles d’aconseguir i les dificultats per accedir a llocs de treball o, fins i tot, a un sostre són situacions que provoquen una desafecció i un allunyament del sistema per part d’aquestes persones. Més que allunyar, se les expulsa. I clar, les conseqüències són, tal com recull el diari Ara[1], que “el 45% dels catalans admeten que no es relacionen amb persones d’altres procedències, cultures o religions”: una oportunitat d’or per la diversitat que queda perduda en un mar de desconfiances i recels.
Com ho podem resoldre, però, tot plegat? Per desgràcia, no existeix cap solució màgica. De fet, la discriminació racial recorda, en termes abstractes i generalistes, a la discriminació de gènere pel que fa a les seves possibles solucions (i, d’aquí, la importància d’entendre la interrelació de tota lluita contra l’opressió, precisament). És bàsic augmentar la presència pública de la diversitat existent, anant més enllà de l’anècdota i garantint les vies segures per la regularització de la situació de persones migrants i, en conseqüència, la garantia també dels drets de ciutadania més bàsics com són el de sufragi actiu i passiu, obrint l’espectre de la participació política a una part de la població que, massa vegades, s’ha sentit exclosa i expulsada. Així, més enllà de fílies i fòbies polítiques, necessitem més Chakir El Homrani, més Najat Driouech i més Sawla El Garbhi, entre d’altres.
És imprescindible, com sempre en aquesta vida, augmentar també els recursos destinats a la creació i enfortiment de vies per la denúncia de la discriminació racial. En el seu informe de l’any 2020[2], SOS Racisme ha alertat, entre d’altres, que el seu Servei d’Atenció i Denúncia ha rebut un elevat nombre de situacions de discriminació, de les quals un 46%[3] no s’han pogut denunciar, precisament, per la falta de vies. Una situació encara agreujada per la pandèmia i augmentant 14 punts des del 2019. Aquesta falta de vies i solucions, com dèiem, contribueix a fer créixer la desconfiança envers les institucions, tot augmentant la percepció de ser situades forçosament fora d’un sistema que ni les vol ni les protegeix. De fet, tot això també reverteix en els tipus de discriminació més habitual. Si bé és cert que el racisme policial i els seus “controls aleatoris”, entre altres pràctiques més que qüestionables, se situa en els primers llocs de la taula, la més elevada i preocupant és la xifra de racisme per part de veïnes i particulars. La que se suposa que hauria de ser la comunitat, l’entorn segur on refugiar-se, beu directament del racisme institucional i d’una cultura europea fortament basada en aquest racisme i xenofòbia arrelat des de fa segles en el supremacisme blanc. Aquests dos tipus de situacions de discriminació denunciades al SAiD de l’ONG SOS Racisme arriben a sumar gairebé el 50%.
Catalunya ha estat, és i serà terra d’acollida. En uns moments on la precarietat i la misèria ens intenten portar a desconfiar de l’altre per no assemblar-se físicament a nosaltres, no podem caure als paranys de l’extrema dreta: tots i totes hem de romandre unides contra l’opressor, contra un sistema violent que ens ofega. Perquè som una sola classe, l’obrera, vinguem d’on vinguem. I perquè som un sol poble, el català, vinguem d’on vinguem.
Cristina Bedmar Batalla
Notes
[1] El Homrani denuncia que a Catalunya hi ha “racisme institucional”
[2] Informe 2020. L’Estat del Racisme a Catalunya
[3] La pandèmia agreuja la infradenúncia per casos de racisme a Catalunya
