El poble sahrauí fa dècades que lluita contra l’ocupació del seu país, primer amb la colonització espanyola i després amb l’ocupació il·legal del Regne del Marroc. Cansats de sentir-se fora de casa en el seu propi territori, al voltant dels anys 60, un grup de joves s’organitza per lluitar contra l’ocupació espanyola i creen el que anomenen Movimiento para la Liberación del Sáhara, liderat per Mohamed Sidi Brahim Bassiri i desaparegut fins al dia d’avui en mans de les autoritats espanyoles. Anys després, amb la mort del Dictador Francisco Franco, la lluita segueix viva, i el seu propòsit segueix sent el mateix, alliberar el territori, però ara dels ocupants marroquins. És doncs quan es crea el Front Polisario, en àrab Yabhat alBolisariu جبهة البوليساريو. Però què significa Frente Polisario? Para-hi atenció:
Frente Popular por la Liberación de Saguía el Hamra y Rio de Oro
Si fem una revisió històrica del Sàhara Occidental, durant la colonització espanyola estava dividit en dos districtes administratius independents: el Saguia el Hamra, al nord, i el Riu d’Or, al sud, que posteriorment s’uneixen per a formar part de la província espanyola del Sàhara Espanyol. D’aquí el nom del moviment d’alliberament nacional, el qual ha afirmat sempre que la seva única demanda és la d’aplicar el dret internacional i el dret a la lliure determinació del poble sahrauí. És un moviment reconegut i legitimat internacionalment com un moviment democràtic i anticolonialista que abasta tots els sectors de la societat sahrauí, tant dels territoris alliberats, com els campaments de refugiades a Tinduf, Algèria, i la població que viu sota l’ocupació marroquina. Es defineix com una organització política nacional, perquè dirigeix la lluita del poble sahrauí; social, perquè treballa per la justícia social, la igualtat d’oportunitats i de recursos; i democràtica perquè adopta el principi de la responsabilitat col·lectiva en la presa de decisions i el respecte de l’opinió de la minoria.
Així doncs, el Front Polisario pren el testimoni del Movimiento para la Liberación del Sáhara i es consolida el 10 de maig del 1973 a Zuerat, Mauritània. El seu primer secretari General, Brahim Gali, màrtir referent d’aquesta causa, lidera els primers enfrontaments armats, uns combats basats en una estratègia de guerra de guerrilles i la primera duta a terme en un desert. Un any després, el líder Brahim Gali mor en batalla i el succeeix Luali Mustafa, també màrtir de la causa i mort en combat poc després de proclamar la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica). Els combats segueixen fins al 6 de setembre del 1991, quan s’acorda un alto al foc i s’estableix la Missió de Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), encarregada de vetllar per aquest alto al foc i preparar un referèndum, el qual s’havia de dur a terme l’any 1992.
Malgrat la insistència per part del Front Polisario, la passivitat de la MINURSO i el silenci tant del Govern Espanyol, com de la Comunitat Internacional, ha fet que encara no s’hagi exercit el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. El 9 de novembre de 2020 el Polisario denuncia que el Marroc està enviant forces militars a la zona del Guerguerat, frontera amb Mauritània, i avisa que respondrà amb fermesa a qualsevol agressió, advertint doncs, que això suposaria la fi de l’alto al foc declarat el 1991. És el 14 de novembre de 2020 quan esclata de nou la guerra al Sàhara Occidental.
Des del trencament de l’alto al foc, el Front Polisario afronta una nova etapa ben determinat i amb el poble cohesionat al seu voltant. Una guerra és molt dura per tota la població, sobretot pels lluitadors del front, però també per tota la població sahrauí que afronta les conseqüències directes i indirectes.
Després d’uns mesos de guerra al desert, on els míssils van volant a banda i altra i on les baixes militars es compten a les dues bandes, sembla que és en la diplomàcia i la política internacional on hi ha les majors batalles, o les de més profunditat.
La dictadura alauita marroquí ha focalitzat el seu front als Estats Units i Israel per una banda, i a Europa per l’altra (sobretot a Alemanya i l’Estat Espanyol). Aprofitant els darrers dies del mandat de Trump, el dictador marroquí va arribar a un acord a tres bandes on l’obertura de relacions més estretes amb Israel eren la moneda de canvi per una piulada de Trump i una ambaixada americana als territoris ocupats (com ja va fer Trump a Jerusalem).
Per altra banda, a Europa, exigia el mateix a una Alemanya forta, que no té cap hipoteca amb la dictadura ni en trauria cap profit d’un acord semblant, i que contradiu les Nacions Unides. I pel que fa a l’Estat Espanyol, aquell gran aliat de la dictadura, reis i presidents han estat comprats perquè defensin els interessos del dictador a tota Europa. L’última polèmica entre l’Estat espanyol i el Marroc però, s’ha produït perquè el president del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí Democràtica, Brahim Ghali, ha estat acollit en un hospital a Logroño per motius humanitaris.
Alba Garcia i Oriol Puig (membres de Sàhara Dempeus)
