Deia Gramsci que la conquesta del poder cultural és prèvia a la conquesta del poder polític. Si ens fixem en els nostres accelerats i globals temps, la frase no podria ser ni més vigent ni més certa: els Estats Units dominen amb mà de ferro la producció cultural a Occident. Els salvarà això, però, de la seva decadència? Deixarà de ser popular l’American Way of Life en algun moment?

No és la intenció d’aquest article parlar d’abstraccions i de generalitats, o de debatre sobre el sexe dels àngels i l’homogeneïtzació cultural. Ja hi ha prou articles i estudis al nostre voltant que analitzen el paper de la cultura, especialment el de Hollywood, a la predominança no només cultural, sinó política, econòmica i social dels Estats Units. Crec humilment que aquests grans debats, per poder precisament ser objecte d’intercanvi i conversa, és millor baixar-los al terreny de la concreció, a l’exemplificació, i per això us proposo avui que parlem d’una d’aquelles sèries que els ‘americans’ fan tan bé: “The Bold Type”. 

The Bold Type és un producte audiovisual clàssic de la televisió dels Estats Units: la història se centra en la vida d’un grup de tres noies que viuen a Nova York i que treballen (com a mínim en un inici) a la mateixa revista, la Scarlet, una revista ‘de dones’ que busca anar més enllà d’una anàlisi supèrflua de la moda i altres temes que, per rol de gènere, ens han d’agradar a les dones necessàriament. La sèrie ens destaca l’amistat de les tres protagonistes, i també ens fa acompanyar-les en les seves ‘complicades’ vides a la ciutat que mai dorm: treball, festes, amor… Però també malalties, privilegi blanc, implicació política i tractament de debats que són vius a la societat nord-americana més enllà de les pantalles, com la possessió d’armes.

Com dèiem, és la sèrie típica i tòpica feta als Estats Units: una producció plural, amb moltes històries creuades, on l’amistat és el centre de totes les trames. Per tal de facilitar l’autoidentificació amb alguna de les protagonistes, cada personatge compta amb uns atributs diferents (excepte en el cas dels seus cossos, clar, perquè totes tenen un físic normatiu). Friends i How I Met Your Mother són algunes de les influències més clares, però probablement l’èxit de la sèrie rau en el fet de ser capaç d’haver actualitzat a les premisses del segle XXI èxits com Sex and the City o Gossip Girl, amb dones obertes, sexualment alliberades, fortes, independents, enginyoses i d’una fantasmagòrica “classe mitjana”. 

Darrerament veiem com les plataformes com Netflix juguen molt bé les seves cartes: continguts per a millennials i postmillennials que ens interpel·len directament, que parlen com nosaltres, que veuen i viuen la vida com nosaltres, i que discuteixen com ho fem nosaltres. The Bold Type és capaç de fer-nos viure les històries (de vegades) més inversemblants disfressades d’una realitat que distreu, emprant molt bé alguns dels debats més rellevants del nostre moment. M’agradaria destacar-ne 4 com a exemplars: el feminisme i el moviment #metoo, la defensa dels drets LGTB, la defensa del medi ambient i la lluita ecologista i el debat sobre les armes. Podria tractar-ne molts més, cada capítol ens deixa alguna píndola, però aquests ja ens faran servei. 

Si comencem pel primer dels temes, veiem com el white feminism ho ha tornat a fer. Torna a aconseguir que ens enamorem d’uns personatges (o ens hi identifiquem) però, de nou, no són més que estereotips. Com aconsegueixen desviar la nostra atenció? D’una banda, parlant del #metoo sense que ho sembli, i és que la sèrie té la seva pròpia història de com un article a la revista sobre un testimoni d’abusos crea una allau de testimonis, fins i tot de la directora de la revista, que acaben provocant el descrèdit i l’acomiadament del seu Harvey Weinstein. D’altra banda, aconsegueixen distreure’ns a través de la sororitat, no només entre les protagonistes, sinó amb tota la constel·lació de personatges que les acompanyen dins de la revista, però també fora, essent especialment clau el personatge de la directora de la revista, que juga un paper de guia i apoderament cap a les noies que les fa millor. Tot i això, la major part del temps és difícil no poder-ho analitzar des d’un feminisme de classe, i és que, una vegada més, les dones obreres brillen per la seva absència: malgrat que ho intenten, les noies no deixen de pertànyer a una classe mitjana que ben poc té, de mitjana, i no s’atreveixen a dibuixar-les com a tal. El gran repte? Demostrar que és possible fer una sèrie carregada de glamur sense que les dones de classe obrera hagin de ser dones racialitzades.

El segon i el tercer dels temes venen protagonitzats pel mateix personatge, una jove mestissa, que constitueix el típic “personatge contenidor” de minories oprimides: gràcies a ella, la sèrie pot parlar d’identitats no binàries (entra a debatre sobre la raça, i és que té dificultats d’identitat individual per ser de pare negre i mare blanca, tal com relata a un dels capítols), de moviment LGTB (obre la porta a la seva bisexualitat), de feminisme (gràcies a descobrir la seva atracció per una fotògrafa musulmana, la sèrie pot debatre sobre feminismes més enllà de l’occidental)… Però especialment aquest personatge li permet abordar el despertar polític de la gent jove als Estats Units, relatant el pas d’un activisme i reivindicació individual i molt centrat en les xarxes socials a una aventura política que la porta a presentar-se a les eleccions al City Council per tal de salvar un bar clau pel col·lectiu LGTB i, també, per poder impulsar polítiques que no eren de l’interès del seu gran contrincant, representat per un home blanc de mitjana edat amb gens d’interès per les polítiques socials, mediambientals o feministes. Tindran interès a fer-nos creure que la lluita és generacional, i no de classes? Potser aquest argumentari es pot comprar fàcilment als Estats Units, però a molts espectadors i espectadores ens fa una mica de bola.

Per últim, un dels debats que no s’aconsegueix plasmar de la manera més brillant és el de la tinença d’armes. Vist recentment a sèries d’èxit com 13 Reasons Why, el debat s’aborda a través de l’enfrontament entre dues de les protagonistes, que viuen juntes, quan una d’elles descobreix que l’altra amaga un rifle a casa. En lloc de parlar de la necessitat de control, o de defugir la neutralitat en parlar de la Second Amendment, la història fa un gir estrany i se centra a intentar humanitzar la tinença d’armes i a entendre perquè aquella noia, jove i votant demòcrata, conservava una arma a casa. Pur sentimentalisme (l’arma, que en realitat era una possessió dels temps en els quals la noia es va unir al club de tir de l’institut perquè la seva mare –alcohòlica– no passava temps amb ella) que desvia l’atenció en un país colpejat pels tiroteigs massius.

Així doncs, la conclusió és ben senzilla: els Estats Units tenen una gran capacitat per crear i produir sèries i pel·lícules que ens parlen de tu a tu. Aquesta és la clau més valuosa per un estat que ha hagut de sobreviure internacionalment a un president com Donald Trump: precisament ha estat el món de la cultura qui s’ha erigit en la gran oposició a Trump i les seves polítiques, enarborant la bandera que els Estats Units no són el país que dibuixava el seu president. 

En definitiva, podem dir que la màquina de la propaganda estatunidenca no s’apaga, i compta amb una gran capacitat d’adaptació als debats i les modes de cada moment. El món de la cultura als Estats Units ho sap fer bé. Massa bé.

Cristina Bedmar Batalla

Originalment publicat a Realitat.