La joventut sembla estar condemnada a la precarietat. Ha passat ja una dècada d’aquella crisi que ens va fer créixer a moltes de nosaltres en un ambient d’inestabilitat econòmica constant, d’austeritat i de retallades, que va marcar la nostra adolescència i la nostra joventut. I tot i això, deu anys després, l’economia s’ha “recuperat” com ens ven el relat liberal del govern, però no la societat: els serveis públics segueixen patint les conseqüències d’aquelles polítiques d’austeritat i a nosaltres, els nens de la crisi, ens han fet normalitzar la precarietat, la inestabilitat i la incertesa. A ells els va perfecte, perquè ens colen treballs de -sento dir-ho així- merda, amb unes condicions que ranegen a l’explotació i mai amb la possibilitat d’aconseguir fer-nos indefinits (però com ens plantegem voler ser indefinits si som joves i inexperts i ens encanten els horaris flexibles i dinàmics!? Per descomptat que en preferim de tirar de contractes temporals que mai ens permeten establir plans de vida estables!).
I aquí es planteja un altre eix clau en aquesta joventut que ha normalitzat la precarietat a la seva vida laboral: les escales d’ascens social com la Universitat. Recordo aquells dies quan, sent nena, els meus pares em deien que havia d’estudiar molt per poder accedir a la Universitat i així poder dedicar-me al que jo realment volgués i viure millor que ells. A part d’això, a dies d’ara, la Universitat ja no garanteix una millora d’estatus social o econòmic, i podem afirmar que la Universitat ja no està feta per la joventut treballadora.
Les reformes educatives a la que s’ha vist sotmesa l’educació pública han provocat una exclusió de gran part de la classe treballadora als estudis universitaris, elititzant l’educació pública superior i posant-la al servei de les empreses i del capital. Tot i això, aquestes afirmacions no ens venen de nou: el moviment estudiantil fa anys que ho denúncia, encara que sembla que la societat no ens faci mai ni cas.
Des de 2012, el nombre d’estudiants que accedeixen a les universitats catalanes s’ha reduït en cinc punts percentuals respecte la població de divuit anys i ha provocat que Catalunya hagi deixat de ser la cinquena comunitat autònoma amb més estudiants universitaris per passar a ser la novena; a més, la dificultat per accedir als màsters -en un món laboral en què és pràcticament obligatori per poder exercir en el que t’has estat 4 anys preparant- creix per la duplicació dels seus preus i a la carrera pre i postdoctoral segueix existint un biaix de classe (i de gènere) important a causa de les dificultats per arribar-hi sense beca. Però, a més, hem de parlar també de les dificultats que han d’enfrontar totes aquelles estudiants que poden accedir a la Universitat, però han de compaginar-ho amb una feina a part.
Una de les conseqüències més greus del Pla Bolònia per a les estudiants treballadores va ser que, a part d’una devaluació dels graus i la privatització de la Universitat, l’assistència obligatòria i l’obligatorietat a cursar assignatures d’avaluació continuada dificulten la compaginació amb la feina. Encara que a universitats com la UB, gràcies a la lluita estudiantil, actualment es pot optar a avaluació única, moltes estudiants d’altres universitats (com la UAB, la UPF o la UPC) encara no poden (a part d’excepcions d’alguns professors).
Podria continuar parlant de molts obstacles als quals ens enfrontem la joventut treballadora: una tardana i costosa emancipació deguda als alts preus del lloguer; unes condicions de feina precàries i amb explotació laboral; hores extres no pagades; un sistema de transport públic centralitzat i no preparat per connectar les diferents realitats de Catalunya; i la infantilització i condescendència per part d’una societat que segueix creien que els millenials som una generació perduda, una generació de ninis, superficial i individualista.
Però vull finalitzar recordant a totes aquelles joves que s’organitzen diàriament perquè ni la nostra classe, ni gènere, ni ètnia marquin el nostre futur. Aquelles joves organitzades en els seus barris, centres d’estudi i feines que fan front a les conseqüències de la gentrificació, de la reforma laboral i de la privatització de l’educació. No som una joventut perduda, som una joventut a la qual han abandonat a la seva sort en un món globalitzat i tardocapitalista, en què la individualitat lluita per vèncer a l’organització col·lectiva i la camaraderia. Però no ho aconseguiran, la joventut, més que mai, és combativa i revolucionària i lluitem per acabar amb un sistema que ens vol inestables, precaris i sense esperança
Lucía Aliagas Picazo