El passat 14 de desembre es va dur a terme la primera assemblea oberta del Fòrum Republicà del Sobiranisme Progressista a la Universitat Pompeu Fabra, on unes 300 persones de diferents partits, associacions i sindicats van debatre extensament sobre el present i el futur del republicanisme d’esquerres. Amb personalitats destacades de l’esquerra catalana com a ponents de luxe per iniciar els debats, durant unes 6 hores es va discutir sobre tres grans eixos: Llibertats Republicanes, Drets Universals i Per una Estratègia Unitària Republicana. 

Dels tres grans eixos considero que el més rellevant i urgent, no per desmerèixer la resta, sinó per la major dificultat que comporta construir una posició comuna és el de l’Estratègia Unitària Republicana. El debat sobre l’estratègia va girar sobretot al voltant de tres qüestions: com s’ha de materialitzar electoralment aquesta unitat, el paper del sindicalisme i la relació entre conflicte i diàleg. 

Comencem doncs per la primera qüestió, la forma electoral de la Unitat Republicana. Tothom va estar d’acord que era necessari, independentment de la forma final de la Unitat Republicana, que hi hagués sí o sí un programa compartit, o uns “punts claus” d’aquest per tal de coordinar l’acció dels diferents actors polítics.

Tot i que és important arribar a aquesta entesa, que no existeixi per ara un programa comú significa que encara estem recuperant el temps perdut d’anys sense debat honest i obert entre les esquerres. En l’altra entesa d’aquesta part del debat, tothom va manifestar-se d’acord que eren indestriables els drets socials i els nacionals, i que l’única forma d’aconseguir un avenç en el camí cap a l’exercici de l’autodeterminació és no deixant a ningú enrere. 

Al meu parer, la gran mancança del debat va ser que no es va produir cap discussió al voltant de quin és el tipus de llista electoral amb la qual ens hauríem de presentar (unitària, diverses o altres possibilitats) tot i que va ser mencionat pels assistents al debat. Hagués estat normal no arribar a cap acord, però ni tan sols debatre pros i contres de les diferents opcions, en un tema que està molt estès entre el sobiranisme de base va ser un error que no hauríem de repetir en propers debats.

Pel que fa al paper del sindicalisme, una qüestió necessària si volem que la classe treballadora sigui el motor del procés d’emancipació nacional, el debat principal va ser més enriquidor, estructurant-se al voltant de la divisió entre la defensa de l’afiliació massiva a un sindicat independentista i la lluita per arrossegar a posicions sobiranistes els sindicats majoritaris. Tot i no arribar tampoc a cap postura definitiva, com a mínim aquí si es va realitzar un debat sobre el problema principal, encara que també va mancar aprofundir sobre avantatges i inconvenients de cada postura.

L’últim dels grans temes en què es va estructurar l’Eix i també en boga últimament és la suposada contraposició entre conflicte i diàleg. L’argument que el diàleg o la negociació amb l’Estat o els partits oposats al dret a l’autodeterminació per aconseguir reduir la repressió o aconseguir passes endavant per a resoldre el conflicte suposa una traïció terrible està estès en alguns sectors de l’independentisme. No obstant si no suposa una reducció dels objectius del sobiranisme, aconseguir arrencar a l’estat concessions de qualsevol tipus suposa una petita victòria per avançar posicions.

El conflicte, doncs, és part imprescindible d’aquest procés, doncs sense conflicte no hi pot haver solucions ni compromisos. La majoria d’assistents i de ponents va estar d’acord amb aquest plantejament, aconseguint una passa endavant important cap a la unitat. Estem molt lluny encara d’aconseguir la unitat republicana, però projectes com el Fòrum Republicà son necessaris per a aquest objectiu.

Les esquerres sobiranistes necessitem un debat honest i constructiu si volem aconseguir una majoria de progrés al Govern de la Generalitat, el referèndum d’autodeterminació i la incorporació massiva dels sectors populars més refractaris fins ara a la proposta sobiranista. Per aconseguir l’èxit d’aquesta entesa, caldrà que es produeixi sí o sí des de la base, des dels municipis i amb la militància.