//Problemes a l’època de la desinformació: opacitat, fake news i snowflakes

Problemes a l’època de la desinformació: opacitat, fake news i snowflakes

Fa una dècada, Nicholas Carr es preguntava si no ens estàvem tornant estúpids a causa de l’impacte de l’entrada de Google a les nostres vides. Carr sentia que la forma de consumir informació estava imposant canvis a la seva forma de llegir, aprendre i utilitzar aquesta informació. Si ens allunyem d’arguments i debats moralistes que demonitzen la Internet per ser “nou” (de la mateixa manera que es va fer en el seu dia a la televisió o a la ràdio) ens trobem amb una reflexió força interessant: la coneguda ‘era de la informació’ ens ha situat en un panorama que se’ns escapa de les mans.

No tenim un veritable control sobre els dispositius que portem a les nostres butxaques i ens acompanyen a tot arreu. Tampoc sobre els missatges que enviem, les cerques que fem a Google o els posts que pugem als nostres comptes (fins i tot privats!). No tenim control sobre què es fa amb les nostres dades. És com si, realment, fossin aquestes apps que instal·lem, aquestes xarxes socials que personalitzem al nostre gust, les que tinguessin un control sobre nosaltres: a Internet no hi ha una veritable transparència, l’accés a la informació tampoc és totalment lliure…els interessos privats de companyies publicitàries i empreses de capital privat juguen un paper molt important en el que veiem o deixem de veure. La meitat de les aplicacions comparteixen les nostres dades amb deu terceres parts i hi ha un vint per cent d’apps que les comparteix amb més de vint. Aquestes terceres parts solen incloure Facebook, Twitter, Amazon i Microsoft. Quasi totes vénen dades a un o varis data brokers.

Alhora, ens trobem en un panorama en què creiem que ens trobem totalment informats de tot el que passa arreu del món i al nostre entorn gràcies a les actualitzacions periòdiques que rebem al nostre mòbil: al timeline de Twitter o Facebook, notificacions del nostre diari de referència, blogs, vídeos de YouTube, etc. Realment, però, aquesta sobreexposició a la informació ens manté més desinformats que mai i ens fa víctimes a constants fake news i, en conseqüència, també a les teories de la conspiració. Com pot ser que en una època en què tenim tota la informació que volem al palmell de la mà, cada cop creixi més la creença a pseudociències (moviment anti-vacunes, terraplanisme o homeopatia), pseudohistòria o a les fake news que es poden desmentir en qüestió de minuts? Segons Marta Peirano a la seva obra “El enemigo conoce el sistema: Manipulación de ideas, personas e influencias después de la economía de la atención”, la principal diferència entre la propaganda i la desinformació és que la primera utilitza els mitjans de comunicació de maneres èticament dubtoses per convèncer d’un missatge, mentre que la segona s’inventa el propi missatge que està dissenyat per enganyar, espantar, confondre i manipular al seu objectiu, que acaba abraçant el seu dogma per alliberar-se de la por i acabar amb la confusió.

A això se suma l’experiment de l’activista i investigadora turca Zeynep Tufekci, basat en com els algoritmes (totalment opacs) de les xarxes socials i buscadors que utilitzem diàriament (Google, Twitter, YouTube, Facebook…) ens porten, cada cop més, a posicions més extremes i radicals. L’article anomenat “El Gran Radicalizador” utilitza una metodologia bastant ortodoxa durant les eleccions presidencials dels Estats Units, descobrint que si s’utilitzava YouTube per seguir campanyes de polítics de dretes, l’algoritme l’arrossegava cada cop més a la dreta fins a arribar fins a neonazis, negacionistes de l’Holocaust o a les noves generacions del Ku Klux Klan. Encara que ho pugui semblar, l’objectiu principal de Youtube no és radicalitzar a ningú, sinó maximitzar l’engagement i causar satisfacció. El seu activador no és la soledat, sinó l’avorriment, i, per tant, la seva funció és entretenir.

Les emocions són l’eina especial de les xarxes socials i, mitjançant el machine learning (aprenentatge automàtic), llocs web com YouTube són capaços de veure un patró que diu que hi ha emocions que produeixen més engagement que altres. Com? Gràcies a la informació que obté de milions d’usuaris que han passat milers d’hores veient vídeos a les seves llars, universitats, oficines, avions, trens, instituts… De totes les plataformes, YouTube ha sigut la més propensa a les fake news i a les teories de la conspiració. La ficció és molt més lucrativa que les notícies reals, perquè genera emocions. Les fake news estan dissenyades per indignar.

I és la indignació l’heroïna de les xarxes socials. El capitalisme de l’atenció no té temps per política, ni pels valors ni per res que no sigui engagement. D’aquesta indignació també podem explicar part de l’empenta que ha viscut la dreta (i sobre tot l’alt-right) a les xarxes socials, utilitzant-les com altaveu per difondre els seus missatges d’odi. Conceptes que semblaven socialment rebutjats, com el masclisme o la xenofòbia, es re-naturalitzen en contexts sense conseqüències en forma de memes. I en aquest punt, els que denuncien o rebutgen la broma queden neutralitzats amb el qualificatiu d’ofendiditos (que ve del concepte anglès d’snowflakes), ja que, segons la seva lògica, no són capaços d’entendre aquest tipus d’humor.

L’origen d’aquest terme prové de la novel·la El club de la lluita de Chuck Palahniuk, quan Tyler Durden li diu al protagonista, mentre aquest plora, que “No ets especial. No ets un preciós i únic cop de neu”. Des de llavors el terme ha sigut utilitzat de forma col·loquial per referir-se a la generalització de nens sobreprotegits, destruïts per l’absència de reptes i educats en la correcció política. Tot i això, el concepte de snowflake ha evolucionat durant l’última dècada: el 2008 era “una persona que es creu TAN especial, però que, de fet, és igual que tothom”; el maig de 2016 va canviar a “persona excessivament sensible, incapaç de fer front a qualsevol opinió que pugui diferir de la seva”; el 2018 va tornar a canviar a “un mil·lenial amb ínfules, retardat de la justícia social que fuig al seu espai segur per jugar amb les seves joguines antiestrès quan és provocat per qualsevol microagressió inofensiva”. Durant la campanya a la presidència dels Estats Units, snowflake era qualsevol persona que digués que Trump era racista o sexista.

Segons Lucía Lijtmaer a la seva obra “Ofendiditos. Sobre la criminalització de la protesta” als ofendiditos se’ls acusa de ser hipersensibles o ignorants, de no saber realment sobre el que parlen. I una gran varietat de figures públiques han sigut acusades de ser-ho: des d’Irene Montero, denunciant al jutge Lorenzo Pérez San Francisco per un poema satíric i vexatori sobre ella, fins a les queixes per l’spot publicitari de Campofrío. Els ofesos són sempre els mateixos: homes i dones generalment d’esquerres que denuncien comentaris o actituds degradants i reaccionàries. Quan concursants d’OT es van negar a dir “mariconez” mentre cantaven una cançó d’Ana Torroja van passar al grup dels “ofendiditos”; per contra, l’organització Alternativa Sindical de Policia que va denunciar a Dani Mateo per mocar-se amb una rojigualda no va entrar mai a aquest grup. Tampoc eren ofendiditos els qui van portar davant l’Audiència Nacional a 76 persones entre 2014 i 2016 per tuits i posts a Facebook per “enaltiment del terrorisme” mitjançant quatre Operacions Aranya; però sí les queixes sobre el contingut audiovisual d’influencers com DalasReview o Un Tío Blanco Hetero.

Queda clar que Internet, actualment, no és l’espai lliure, democràtic i transparent que moltes vegades ens han volgut vendre i pintar (tot i que ha hagut i hi ha intents de democratitzar-ho mitjançant iniciatives de free software), mentre que les escletxes que aquest té han facilitat el fet de donar ales a figures (des de personatges públics fins comptes anònims, bots i trolls) que difonen missatges d’odi i ridiculitzen tot intent de protesta que es porta a terme. 

Actualment, el discurs hegemònic és el que compra el concepte dels ofendiditos: el que intenta atacar tot intent de transformació social i cultural mitjançant la infantilització de les seves queixes. Preguntes com per exemple com construïm una sobirania tecnològica conscient i al servei de la societat civil i la comunitat (i no en benefici de les empreses o interessos lucratius i privats) o com disputem l’hegemonia del discurs a la dreta en espais on la majoria d’usuaris són adolescents i joves són clau per afrontar alguns dels problemes ja presentats.

Lucía Aliagas Picazo