A l’anterior article vam intentar explicar l’establiment del règim del Partit Popular Democràtic de l’Afganistan així com les seves reformes, l’inici de la insurgència islàmica, etc. En aquest article intentarem resumir el període que comprèn des de la caiguda del règim del PDPA fins a l’actualitat.
Per tal de facilitar la lectura de l’article anterior, es va generalitzar a l’hora de referir-se als opositors al govern del PDPA anomenant-los mujahidins, però, com ja vam aclarir, aquests ‘soldats de déu’ no eren una força homogènia i amb un sol pensament, sinó diversos grups sectaris (fins i tot algun grupuscle maoista) units per la seva lluita contra el govern central. Amb la fi de la República Democràtica d’Afganistan, que passaria a anomenar-se breument República d’Afganistan, i que posteriorment es convertiria en l’Estat Islàmic d’Afganistan, no s’assoliria l’estabilitat desitjada. Les guerres van continuar, aquesta vegada entre els mateixos mujahidins, grup en el qual hi hauria faccions que començarien a desenvolupar una aversió contra els Estats Units com els Taliban (‘estudiants’) i al-Qaida. Els Taliban eren un grup de mujahidins veterans d’origen paixtu liderats pel mul·là Muhammad Omar, un guerriller borni que havia acumulat fama per les nombroses llegendes que s’havien format sobre la seva lluita contra l’exèrcit soviètic; aquest grup fonamentalista tenia com a objectiu l’aplicació rigorosa de la llei islàmica a la totalitat del territori afganès i acabar amb les disputes entre els diversos grups enfrontats durant la guerra civil afganesa de 1992-1996 per a establir l’ordre sota un emirat islàmic.
Aquesta guerra civil mujahidí va durar des del 1992 fins al 1996 i va concloure amb la victòria dels Taliban, que van prendre el control del 90% del país i van establir l’Emirat Islàmic d’Afganistan, una teocràcia islàmica dirigida pel ja llegendari mul·là Muhammad Omar, que va proclamar-se emir i Amir al-Mu’minin ‘príncep dels creients’. Això no obstant, grups contraris als Taliban es van unir en una coalició popularment coneguda com l’Aliança del Nord i van seguir combatent contra el nou govern, tot controlant petites regions al nord-est del país. Aquesta resistència anti-Taliban, formada per diverses faccions i ètnies dels antics mujahidins, rebia el suport de l’Índia, Iran, Rússia, Tadjikistan, Turquia, Turkmenistan, Estats Units i Uzbekistan, mentre que els Taliban rebien suport del Pakistan.
Afganistan va quedar submergit en una espiral de terror i fonamentalisme islàmic on el nou govern pretenia implementar un estil de vida basat en el compliment rigorós de la llei islàmica (sharia) vivint “com als temps del profeta Mahoma”: va imposar-se l’ús del burca i els drets de les dones van esdevenir inexistents (prohibició de sortir al carrer sense companyia i només per anar a fer tasques o treballar, es van tancar escoles per a nenes, no podien ser ateses per metges homes, no podien anar al transport públic…); la música i el cinema van quedar prohibits, així com el consum d’alcohol; es van prohibir tots els esports menys la boxa; va destruir-se patrimoni no islàmic com els famosos budes de Bamian; es perseguí l’homosexualitat; s’hi practicaven lapidacions i execucions públiques, i també alguns crims menors eren castigats amb l’amputació de mans i altres càstigs del mateix tipus; es prohibí la gravació en vídeo o les fotografies “de tot allò creat per déu”, per la qual cosa els periodistes estrangers i afgans posaven en risc la seva vida cada cop que intentaven enregistrar la situació al país; entre altres coses.
La invasió de 2001 i situació actual. Els Afghan Papers.
L’any 2001, el món era testimoni d’un dels atemptats més terribles de la història: el que tingué lloc a les torres bessones del World Trade Center de Nova York. Una boira de sospites, conspiracions i teories segueix envoltant avui dia els aspectes relacionats amb l’autoria de l’atemptat, que d’acord amb alguns hauria estat perpetuat pel mateix govern estatunidenc, mentre que d’altres afirmen que no, que fou obra de terroristes jihadistes, però que, malgrat que els serveis d’intel·ligència sabien que l’atac tindria lloc, no van impedir-lo per a poder justificar la invasió d’Afganistan. No entrarem a debatre ni analitzar cada conspiració, per la qual cosa donarem credibilitat a la versió oficial dels fets, ja que ens permet seguir desenvolupant igualment aquest article. D’acord amb aquesta versió, els atemptats els hauria dut a terme el grup terrorista al-Qaida, un grup d’islamistes radicals que va estar cocreat després de la retirada dels soviètics d’Afganistan i liderat per Ossama Bin Laden, el fill d’un milionari saudita que als 80 havia estat un mujahidí entrenat per la CIA i considerat un heroi anticomunista. Aquest grup va adoptar una posició antiamericana i va crear una xarxa d’operacions que els permetia dur a terme atemptats i accions arreu del món, i s’establirien també a l’Afganistan, rebent la protecció dels Taliban. Davant la negativa del govern de l’Emirat Islàmic d’Afganistan d’entregar a Bin Laden i deixar d’encobrir a al-Qaida, els Estats Units d’Amèrica, sota l’administració de George W. Bush, van decidir atacar el país en una campanya de la “Guerra contra el terrorisme” que, d’acord amb el president estatunidenc, no cessaria fins que tots els grups terroristes que operessin globalment fossin neutralitzats.
Divuit anys després de l’inici d’aquella intervenció, després de la mort del mul·là Omar i de la captura i posterior mort de Bin Laden, s’han publicat els Afghan Papers, una recopilació de més de 2.000 pàgines feta pel Washington Post que conté entrevistes a personal d’alta graduació i als principals responsables de l’operació militar al país asiàtic. Els testimonis conclouen que els diversos governs dels EUA (els de Bush, Obama i Trump) han mentit de manera deliberada al públic estatunidenc sobre el desenvolupament del conflicte i les accions que s’hi estaven duent a terme: les declaracions demostren que les autoritats militars nord-americanes tenien una manca d’informació fonamental sobre el país que els impedia treballar-hi amb eficiència, així com s’afirma que no hi havia un objectiu clar darrere de la invasió, i és que alguns polítics i militars pretenien democratitzar el país creant un govern central fort i amb una economia de mercat, un intent que va fracassar perquè, com bé afirma un entrevistat, “era una idea estúpida, ja que aquest país no ha comptat mai amb un govern/poder central efectiu”; d’altres presentaven la lluita com un intent d’alliberar a la població d’unes condicions infrahumanes; i d’altres justificaven que pretenien crear una situació d’estabilitat i control de la regió, eliminant influències de potències regionals com Iran, Rússia, Pakistan o l’Índia. Fora de l’àmbit oficial, i des de posicions crítiques, s’ha afirmat que la guerra fou una excusa per a beneficiar el complex armamentístic estatunidenc. Tornant a les revelacions del Washington Post, s’afirma que, irònicament, les tropes imperialistes occidentals van repetir els errors dels soviètics: manca de coneixement de la mentalitat i cultura afganesa, desconeixement del territori, aplicació de mesures impopulars que empenyien els ciutadans a donar suport a insurgents islàmics… Cites com “no sabíem el que fèiem” es repeteixen al llarg del document, però, tot i ser conscients de la realitat, les autoritats van mentir a la població dient-los que s’estava guanyant la guerra i s’estaven fent progressos.
Des del 2001, el Departament de Defensa i l’Agència dels Estats Units pel Desenvolupament Internacional (USAID) han gastat aproximadament entre 937 i 978 milers de milions de dòlars en operacions, d’acord amb els estudis de Neta Crawford, professora de ciències polítiques i codirectora del Costs of War Project de la Brown University, recollits a l’article del Post. També s’afirma als documents que les diverses administracions estatunidenques han invertit 133 milers de milions de dòlars (billion) per al nation-building o reconstrucció d’Afganistan, una quantitat que, ajustada a la inflació, supera la inversió feta amb el Pla Marshall a tota Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial.
Diversos reportatges i documentals mostren de primera mà que l’estat afganès no disposa dels mitjans necessaris per a fer front a l’amenaça dels Taliban: a reportatges i documentals com This is what winning looks like, de Ben Anderson, es pot observar que l’exèrcit afganès a moltes regions no solament no és un exèrcit professional, sinó que es tracta de grups armats de policia local que no disposen d’un lideratge competent. Sota la presidència del demòcrata Barack Obama, malgrat prometre’s que la guerra arribava a la seva fi i que les tropes tornarien a casa, els soldats nord-americans van seguir al país sud-asiàtic, tot i que amb un rol de suport logístic en què les tropes estatunidenques ja no podien dirigir operacions.
La trista realitat és que la invasió no ha servit de molt: no ha desaparegut el terrorisme islamista, no s’ha construït un govern democràtic i efectiu que controli tot el territori, no s’ha millorat ni reconstruït el país, ni s’ha acabat amb la insurgència Taliban que, fins aquests moments, segueix duent a terme atemptats i disputant el territori al govern afganès. Aquest últim punt és especialment important, i és que al febrer d’aquest any el secretari d’estat estatunidenc Michel “Mike” Pompeo, i el cofundador i líder dels Taliban Abdul Ghani Baradar, van reunir-se en un acte històric no gaire comentat per la premsa occidental on s’hi ha acordat una possible retirada (més probablement una reducció d’acord amb el text) de les tropes nord-americanes del territori afganès a canvi del cessament de la violència per part dels insurgents, que també implicaria que no es permetés a grups terroristes com al-Qaida operar sota territori controlat pels Taliban. El president Donald Trump deia que pel Nadal de 2020 tots els soldats nord-americans haurien de tornar a casa: aquest curiós moviment per part d’en Trump va ser titllat per alguns mitjans com un intent d’assegurar la seva reelecció com a president, fent la promesa d’acabar amb “guerres inútils”, però els mitjans de comunicació afirmen que la població valora positivament l’acord fet amb els Taliban, tot i que també hi ha activistes que pensen que l’acord suposaria un empitjorament de la situació de la població, sobretot de les dones, ja que segons afirmen, l’acord facilitaria el retorn dels Taliban al poder. A documentals com el de Ben Anderson, esmentat prèviament, trobem que algunes autoritats militars afganeses no volen que occident, i en especial els EUA, retirin les seves tropes perquè sense el seu suport són totalment incapaços de fer front als Taliban.
Amb l’elecció del demòcrata Joe Biden, la situació és d’incertesa, ja que alguns mitjans afirmen que la retirada parcial de les tropes d’Afganistan (de més de 4.500 a 2.500) i Iraq (de 3.000 a 2.500) es produirà abans que Biden assumeixi la presidència. Alguns mitjans, com el New York Times, asseguren que Biden i Trump estan d’acord amb la retirada de les tropes de l’Afganistan, però només el temps ho dirà.
Més de quaranta anys de guerres i intervencions després, res sembla cert a Afganistan, també conegut com la tomba d’imperis, on la guerra, el terrorisme i el sectarisme han deixat profundes ferides i morts que l’imperialisme no ha estat capaç ni ha volgut solucionar. Anys després el poble afganès no coneix la pau i encara paga les conseqüències del fanatisme i l’imperialisme.
Marc Piedrafita
Article originalment publicat a Realitat.
