Eren les 9 del matí quan vaig baixar a esmorzar. Em trobava en un poble a una hora de Granada perdut enmig de camps d’oliveres. La meva àvia seguia amb la seva missió: trobar-me un xicot. Així que em va enviar com cada matí a comprar el pa i alguna cosa per esmorzar per veure si aconseguia establir una relació amb el fill del forner. La meva àvia, una dona de 83 anys que amb prou feines havia après a llegir i escriure, no concep un altre futur per a mi que trobar-me un bon xicot. Avui segueix sense saber que la realitat està molt lluny.

Ser lesbiana en 2021 és una espècie de puzle en el qual normalment et falten peces o simplement no les pots encaixar. Sortir de l’armari amb la meva àvia segurament suposaria la fi de la nostra relació. La inclinació a Déu i a no haver conegut a ningú més que no fos heterosexual és un dels molts motius pels quals la meva àvia veu a la gent del col·lectiu com monstres de la societat. Però hi ha molta gent que no pot permetre’s no encaixar aquesta peça del puzle perquè no es pot permetre tota la vida amagar-se de la seva família.

En aquesta situació es va trobar la cosina del meu pare en l’enterrament del meu avi. Al costat d’ella estava la seva dona i dins d’ella el seu futur bebè. Crec que en cap moment la meva àvia es va adonar que una de les persones que havia atès el funeral del seu marit era una parella de lesbianes que esperaven el seu primer fill. Moltes de les persones al funeral que feien aturada obligatòria per a donar el condol a la cosina del meu pare, al adonar-se que estava embarassada, preguntaven, òbviament, on era el pare. Tot això mentre la seva parella de feia anys estava a la seva vora. Exactament no sé quanta paciència hem d’albergar les persones del col·lectiu i, especialment les lesbianes, per a no muntar un escàndol en un funeral. 

Les preguntes benintencionades són una de les moltes conseqüències que té ser lesbiana en el sistema cisheteropatriarcal: però si no ho has provat com saps que no t’agrada? I si vols tenir una família el dia de demà com ho faràs? I qui porta els pantalons en la relació? Totes aquestes preguntes normalment les has de respondre amb un somriure. Ningú espera de tu, ja que ets dona, que els contestis de males formes. És més, si contestes fent-li la mateixa pregunta a la persona potser se sent fins i tot ofesa.

La por o la ignorància a allò desconegut envaeix cada porus de la nostra pell quan ens enfrontem a una cosa nova. D’aquí és on surt l’homofòbia i moltes altres fòbies que afecten el col·lectiu. Fa pocs dies saltava la notícia que una jugadora de futbol seria mare amb la seva dona. Uns dels molts comentaris a la notícia d’un cert periòdic esportiu anaven en la línia de “Mare serà la seva parella. Ella sempre serà només la parella de la mare. Algú que passava per allà” Aquest comentari era el més suau. Però aquests comentaris no es queden només en internet sinó que traspassen fronteres. Si per algun motiu decideixes fer la marató de ser mare sent lesbiana amb la teva parella i ho aconsegueixes et pots enfrontar a comentaris així però dels teus companys de treball. Incloent al principi la frase “cadascun que faci el que vulgui, però em sembla que…”. L’homofòbia a vegades és física en forma d’empenta o agressió¹ si vas agafada de la mà de la teva parella i justament passes pel costat d’un grup d’homes que haurien deixat un comentari ple d’odi en la notícia del periòdic. 

Les dificultats de ser mare i lesbiana en la sanitat pública les evidencia millor el síndic de greuges a Catalunya. El síndic va obrir una actuació d’ofici en l’any 2015 arran de la queixa que va rebre d’una associació en relació amb la discriminació que es produeix cap a les dones que no tenen parella i les lesbianes per a accedir a les tècniques de reproducció humana assistida. Denuncien que l’accés a aquestes tècniques per part de la sanitat pública es fonamenta en la infertilitat, de manera que s’exclou de facto les dones fèrtils sense parella o amb parella del mateix sexe. Aquesta condició prèvia d’infertilitat, a més, fa que la valoració que se’ls fa es basi en criteris mèdics que no s’adeqüen a la seva situació i que comporten l’aplicació de protocols excessivament medicalitzats.

Un cop estudiat aquest assumpte, el síndic va suggerir al Departament de Salut, d’una banda, que donés les ordres oportunes perquè s’iniciessin els tràmits per a dictar les disposicions reglamentàries necessàries perquè a les dones lesbianes se’ls garanteixi l’accés a les tècniques de reproducció humana assistida en condicions d’igualtat i perquè els protocols, els impresos i els tractaments vinculats a aquestes tècniques s’adeqüessin a la seva realitat; i de l’altra, que, tenint en compte aquesta realitat, s’estableixin contactes amb els col·lectius de dones lesbianes a l’efecte d’analitzar conjuntament els diversos aspectes relacionats amb aquesta prestació.

Pel que respecta a la sanitat privada, en cas de voler ser mare, per exemple, el mètode de gestació ROPA costa uns 10.000 euros, en cas que a la primera vegada funcioni. Si no, cada vegada que ho intentes són uns altres 10.000 euros. A Espanya està prohibit conèixer informació del donant; la clínica decideix en funció dels trets físics de la dona gestant. Així i tot (i per més diners) es pot comprar esperma en clíniques fora d’Espanya, on el procés és més humà. El donant continua sent anònim, però et lliuren una carta escrita a mà, pots escoltar la seva veu, saps si el donant té germans o les malalties que hi hagi hagut en la seva família. No es tracta de triar ADN a la carta, és un mètode més empàtic.

Ser lesbiana també és anar a inscriure al teu fill/a a l’escola i adonar-te que en el formulari posa pare o mare i/o tutors legals. Haver de ratllar la paraula pare una vegada i una altra en tots els registres burocràtics pels quals has de passar com a ciutadana del carrer per a apuntar al teu fill a l’escola bressol, al pediatre o en el registre civil. Sovint, et trobes en finestretes públiques a persones a les quals no els han format per a bregar amb aquests nous models de família. Has de saber més que ells. Et poden arribar a informar malament. Continua sent necessari un llenguatge inclusiu que reculli a tots els models de família. Per això avui dia de la visibilitat lèsbica és molt important recordar.

Ja que el que no es veu, no existeix.

Sara Muñoz, politòloga i apassionada del futbol femení.

@_SaraFCB

___________

1. L’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) destaca que en les denúncies la major part dels casos (un 75%), van ser agressions verbals, físiques, amenaces i assetjament. A més, recull que gairebé la meitat de les incidències es van donar en espais d’oci (un 39%) o en el transport públic (un 15%).