Setze de juny de 1978. Paramount Pictures estrena la pel·lícula musical Grease. Immediatament es converteix en un èxit rotund: considerada una de les millors pel·lícules del 78, va guanyar un Golden Screen Award, diversos People’s Choice Awards, va ser nominada als Golden Globes i als Oscars, i va arribar a ser una de les pel·lícules musicals més taquilleres de la història, recaptant 394.955.690 milions de dòlars. En resum, es converteix en una pel·lícula de culte, que ensenya a tota una generació a aspirar a una relació romàntica com la de la Sandy i en Danny, els protagonistes de la pel·lícula. 

Ara bé, de quin tipus de relació estem parlant? La Sandy és la típica estudiant puritana, que només fa el que la societat espera d’ella, i en Danny és el líder de la banda de gamberros de l’institut. Quan s’enamoren s’adonen que els seus mons són massa diferents per coexistir, així que la Sandy abandona tots els seus valors i creences i es transforma en una gamberra ella mateixa, en Danny l’accepta i llavors ja poden estar junts.

Però davant la típica història d’amor heteropatriarcal de Hollywood trobem a la veritable heroïna de la pel·lícula en la Rizzo, un personatge secundari que supera en profunditat i riquesa als protagonistes. La Rizzo se’ns presenta com un individu controvertit, és l’antiheroïna de la història. Surt de festa, té relacions sexuals quan ella vol, amb qui ella vol, fuma i beu, es vesteix com li ve de gust, i és la líder d’una banda de noies. Bàsicament se la presenta com una versió femenina d’en Danny, però on ell és vanagloriat per ser qui és i fer el que fa, ella és vilipendiada pels mateixos motius. Tots els nois volen ser com en Danny i totes les noies perden el cap per ell. La Rizzo, en canvi, és menyspreada i insultada pels veïns i els companys d’escola, veiem clarament que és una víctima de public-shaming.

En Danny no és l’únic personatge a qui se’ns contraposa. La Sandy i la Rizzo se’ns mostren sempre com personatges completament oposats: una nena bona i amb classe contra una descastada barroera, una que fa el que s’espera d’ella contra una que fa el que vol, una que canvia completament per un noi contra una que es manté fidel a si mateixa i no canvia per ningú. Fins i tot físicament. La Sandy és alta, espigada, rossa de cabells llargs i llisos i amb ulls clars i sempre vesteix amb colors pastel. La Rizzo és baixeta, amb corbes, morena amb el cabell curt i rinxolat i vesteix amb colors foscos i estridents.

Anem més enllà i comparem les seves cançons: la Sandy canta la famosa Hopelessly devoted to you, on canta que l’únic que pot fer és seure a esperar al seu amor, que l’ha humiliat i abandonat públicament. La Rizzo, en canvi, afirma a la seva cançó que li és igual el que la gent pensi d’ella, que no pensa complir les expectatives que s’esperen del seu gènere; no es quedarà a casa tancada esperant el seu príncep blau, sortirà al món i se’l menjarà sencer.

La Rizzo desafia tots els estereotips de gènere dels 70 i 80 (quan es fa la pel·lícula), els 50 (època on s’ambienta la pel·lícula) i fins i tot l’època actual. La importància de la virginitat i d’arribar verge al matrimoni, complir els cànons de bellesa i comportar-se “com una senyoreta” queden destrossats amb un petó del seu pintallavis roig. Es riu de tot i de tothom, inclosa ella mateixa, defensa a les seves amigues, es nega a fer allò que no vol o no considera correcte i es nega a deixar que cap home la trepitgi. En resum, ella es salva soleta i pobre de qui la infravalori.

El 1994 la psicòloga Ute Erhardt publicava el llibre Les noies bones van al cel i les dolentes a tot arreu, on afirmava que a les dones se’ns ha ensenyat a resignar-nos i ser complaents, forçant-nos a ser el que s’espera de nosaltres; vivim en un sistema que ens fa creure que com a dones no podem aconseguir res per nosaltres mateixes, que el nostre valor intrínsec és zero. Però Erhardt ens diu que això és mentida, que la història demostra que les dones que saben el que volen per elles mateixes i lluiten per fer-les realitat les aconsegueixen.

Aquesta premissa es compleix completament a la pel·lícula, la Sandy va al cel (literalment, al final de la pel·lícula va amb cotxe al cel amb en Danny) i la Rizzo anirà allà on ella vulgui. I vosaltres, què preferiu, anar al cel o allà on vulgueu? O en altres paraules, sereu el que us han dit que sigueu o el que realment sou? Noies, al cel hi sobra gent, us espero a tot arreu.

Paula Quílez Relaño