El proper diumenge 29 de novembre serà, de nou, el Dia Internacional de solidaritat amb el poble palestí. L’elecció d’aquest dia com a data assenyalada parteix de la commemoració del mateix dia de l’any 1947, en què l’Assemblea General de les Nacions Unides resolia la partició de Palestina i reconeixia la creació d’un Estat jueu i un Estat Àrab (Resolució 181). El reconeixement del 29 de novembre com a dia internacional de solidaritat amb el poble palestí arribaria trenta anys més tard, el 1977, recollit a la resolució 32/40. Avui dia, a 2020, setanta-dos anys posteriors a l’establiment de l’Estat d’Israel, el poble palestí segueix sense disposar d’un Estat i del reconeixement internacional legítim que li pertoca.
El Pla de Partició de l’ONU de 1947 ja fou objecte de controvèrsia en la seva aprovació, per a la població àrab suposava una cessió territorial massa elevada especialment tenint en compte la distribució poblacional i pel Regne Unit, metròpoli que controlava el territori, que no va voler aplicar el Pla. El 14 de maig de 1948 es proclamà, amb Ben Gurion al capdavant, l’Estat d’Israel, hores abans que s’extingís el mandat britànic al territori, i obviant qualsevol dret de la població palestina a la constitució del seu propi Estat, ni tan sols en el marc establert pel Pla de Partició de l’ONU. L’endemà, diversos estats àrabs com l’Egipte, l’Iraq, el Líban, Síria i Jordània van declarar la guerra a l’Estat d’Israel i es va donar inici a la Guerra àrab-israeliana de 1948, la primera d’una llarga història de conflictes bèl·lics.
Aquest conflicte va acabar amb un armistici que incloïa l’establiment d’administracions egípcies i jordanes a la Franja de Gaza i Cisjordània, respectivament; així com va implicar una expansió territorial israeliana i l’assumpció generalitzada que l’Estat d’Israel era ara un actor reconegut mundialment i aliat de les potències occidentals, sent un focus de tensió a la regió i representant pur de l’imperialisme. La Guerra va suposar una expulsió i un fort desplaçament de població palestina (es calcula de prop d’un milió), procés conegut com a Nakba, el qual es commemora el dia 15 de maig en l’anomenat Dia de la Nakba.
El conflicte posterior de la Guerra del Sinaí amb Egipte el 1956, pel qual es va envair la península arran les tensions relatives a la circulació de vaixells comercials al Canal de Suez amb l’ajuda de França i el Regne Unit. En acabar, es va confirmar una posició de fortalesa militar d’Israel a la zona, que tot i retirar-se de la zona i tornar a unes posicions territorials anteriors, aconseguia establir el seu domini fronterer. El 1967, les tensions van esclatar i es va donar inici a l’anomenada Guerra dels sis dies per la seva brevetat. De nou i relacionat amb el domini sobre el Canal de Suez, Israel va llençar una ofensiva conquerint la península del Sinaí, la Franja de Gaza, els territoris de Cisjordània, Jerusalem Est i els Alts del Golan.
Aquesta expansió territorial va tenir notables conseqüències en el conflicte amb la població palestina, degut a que Israel podia ara, amb més força, dominar els territoris palestins. És a partir d’aquí d’on sorgeix la veritable dominació israeliana del poble palestí, iniciant-se l’ocupació de territori palestí amb els denominats assentaments israelians, de la demolició de barris palestins a Jerusalem Est, així com l’expulsió i exili de centenars de milers de refugiats palestins cap a altres països àrabs com el Líban, Jordània o Síria.
Després d’anys amb combats esporàdics entre Egipte i Israel, el 1973 els primers, juntament amb Síria, van decidir atacar el dia del Yom Kipur, dia de festa sagrada jueva, per tal de recuperar la Península del Sinaí i els Alts del Golan. Amb èxit pels egipcis, però per fracàs dels sirians, el conflicte va sacsejar per primera vegada l’expansió territorial israeliana i va portar als països àrabs a bloquejar la provisió de petroli cap a les potències aliades d’Israel en el que fou coneguda com la Crisi del Petroli de 1973.
Fins a 1978 no es va assolir un acord de pau entre Egipte i Israel en els denominats Acords de Camp David, fet que tot i que va permetre una relativa estabilitat entre ambdós països, no va ser motiu de celebració al món àrab perquè s’entenia com una acceptació i reconeixement per part d’Egipte dels territoris d’Israel.
A més a més, cal mencionar que el 1964 es crea l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) com un espai per agrupar les diverses organitzacions polítiques d’àmbit palestí, entre les quals s’inclouen organitzacions comunistes, per tal de coordinar la lluita i l’acció política en defensa de l’Estat palestí. L’OLP treballava, i treballa encara, tant als territoris pròpiament palestins com en l’organització a l’exili dels refugiats palestins. La lluita dels palestins contra Israel ha pres diverses formes al llarg del temps i ha implicat, alhora, la creació de guerrilles de lluita que han estat en permanent conflicte amb l’exèrcit Israelià.
Els grups armats en defensa de Palestina trobaven refugi fora de les fronteres d’Israel, en països com el Líban o Jordània. L’interès d’Israel d’acabar amb aquests grups el van portar a la invasió el 1982 del sud del Líban per tal d’eliminar la resistència de l’OLP. La incursió va arribar fins a la capital, Beirut, i tot i que es van veure obligats a retrocedir, l’ocupació de bona part dels territoris de la zona sud es va mantenir fins a l’any 2000. En aquest conflicte bèl·lic va succeir la massacre de Sabra i Xatila, qualificada per l’ONU com un acte de genocidi, en què milícies cristianes maronites varen exterminar entre 3.000 i 6.000 refugiats palestins amb el suport logístic i militar d’Israel, el qual exercia el control militar al voltant dels camps.
Un pas molt important en el que respecta als actes d’alliberament palestins és el de les Intifades, la primera va tenir lloc a partir de l’any 1987, i la segona l’any 2000. La Primera Intifada fou un aixecament popular contra l’ocupació d’Israel als territoris palestins arran els abusos comesos per l’exèrcit israelià contra la població palestina. La guspira de la revolta es va encendre per tota Gaza i Cisjordània davant les nul·les expectatives de resolució favorable del conflicte amb una comunitat internacional que havia oblidat la causa palestina i amb una OLP, ara liderada per Arafat, que havia notat l’impacte de l’ofensiva al Líban. La resposta palestina fou l’atac amb pedres contra un exèrcit israelià armat en defensa de les colònies il·legals als territoris palestins. La repressió fou fortíssima, detencions, ferits i assassinats. La Intifada fou un intent desesperat per reivindicar la necessitat dels palestins d’exercir els seus drets i va tornar a posar el conflicte sobre el mapa.
L’any 1991 es va celebrar la Conferència de Pau a Madrid per tal de poder donar una estabilitat entre les parts del conflicte àrab-israelià que van desembocar en la firma dels coneguts Acords d’Oslo, que implicaven per primer cop el reconeixement mutu dels actors palestins i israelians, creant-se l’Autoritat Nacional Palestina com a govern regional a les zones de Cisjordània i Gaza. No obstant això, l’ocupació Israeliana seguia present i els assentaments il·legals no foren desmantellats, així com es va mantenir la situació d’ocupació de Jerusalem.
La Segona Intifada, de l’any 2000, va esclatar arran les provocacions de qui hagués estat ministre de Defensa d’Israel durant la invasió al Líban i posterior primer ministre, Ariel Sharon, en visitar l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem, espai sagrat per als musulmans i en disputa territorial entre Israel i Palestina. Aquesta acció va desembocar en enfrontaments i xocs civils contra la policia i exèrcit israelià en l’inici d’una nova etapa de conflicte basada en assassinats extrajudicials contra dirigents palestins i en l’ús de bombes suïcides al territori israelià. Israel va executar una política especialment dura contra la població civil palestina mitjançant la destrucció de cases i la construcció del conegut Mur de la Vergonya que delimita el territori palestí.
El conflicte no ha cessat i segueixen succeint-se episodis que confirmen la dominació d’Israel sobre el territori palestí. L’acció d’Israel ha aconseguit que el Pla de Partició de l’ONU de 1947 que fou inicialment rebutjat per la població àrab sigui ara un horitzó d’esperança per als palestins per tal de poder disposar d’un Estat amb el territori que els correspon, amb sobirania i sense l’ocupació il·legal dels assentaments.
Durant aquests anys l’ONU ha reconegut el Dret d’Autodeterminació, a la Independència i la Sobirania nacional del poble palestí i ha admès Palestina com Estat observador de les Nacions Unides, reconeixent l’OLP com a representant legítim del poble palestí. Aquestes accions, tot i no ser menyspreables en la importància del context internacional en què vivim, no asseguren la supervivència de la població palestina ni aconsegueixen fer efectius els seus drets en tota la seva plenitud.
Durant molts anys els palestins han estat sotmesos als interessos externs d’altres potències imperialistes, han vist com el suport d’occident a Israel com a aliat estratègic en la regió de l’Orient Mitjà ha estat una llosa que els ha caigut a sobre. També han vist com la defensa del seu territori ha estat sovint mercantilitzada pels països del voltant, els quals també han posat impediments o limitacions en l’acceptació de refugiats palestins. La defensa de la causa palestina és un deure antiimperialista contra el sionisme d’Israel i dels seus aliats occidentals, especialment els Estats Units. Recentment hem observat la proposta de “pla de pau” de Trump, després d’haver traslladat l’ambaixada a Jerusalem, que només fa que enfortir la posició d’Israel i de l’actual primer ministre Netanyahu.
Alhora, cal recordar que d’entre els 139 Estats que reconeixen a Palestina no es troba Espanya ni la majoria de països de l’entorn.
Els i les comunistes d’arreu del món tenim el deure de defensar Palestina en la seva lluita per la consecució de l’autodeterminació i fer costat a les companyes d’organitzacions membres de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica i que integren també la OLP.
Aquest 29 de novembre recordem la lluita del poble palestí, com ho fem també el Dia de la Nakba i com hem de fer la resta de dies de l’any fins a aconseguir la veritable independència de Palestina.
Miguel Morilla